Portada

Josep Maria Simón Gimeno

March 3rd, 2010 • divulgació, memòria històrica 

Acabe de baixar del cementeri de acomiadar al tio José Maria i em dispose, en calent i amb l’emoció encara agafada al cor, a mullar la ploma al tinter per fer-li un humil i sentit epitafi. No se si em pertoca, però si no és aixina els més aplegats ja em sabran disculpar la intromissió. En primer lloc és, -encara no m’acostumat…- era pare del meu volgut amic Vicent. Amic meu des de la més tendra infantesa. I era també amic dels meus pares, i ell i els seus pares també ho foren dels meus iaios fins on arriba la memòria familiar. Units com estàvem en la xarxa de relacions personals de tot tipus que és el Museros  tradicional, també el considere amic personal meu, doncs era una persona sumament accessible i gran conversador, sobre tot si el tema era la seua gran passió, la política. Ell sabia del meu interés en aquest tema i en la història local i mai no m’estalvià una estoneta a sa casa o al carrer per il·lustrar-me en tot allò que li vaig preguntar. Per ell i per ma mare, gran experta en genealogia local,  entre altres, se algunes coses que vos vaig a contar de la dimensió pública de ell i dels seus ascendents.

Josep Maria Simón Gimeno era net del il·lustre metge en Josep Simón, que durant la primera meitat del segle XX exercí al poble i que fou una persona molt i molt estimada. El pare de Josep Maria, Josep Maria Simón Forner, fill del metge i republicà com son pare, fou alcalde de Museros arran de les eleccions de febrer de 1936 representant el partit Izquierda Republicana d’Azaña. Aquest home patí la revolució i la guerra que s’iniciaren pel juliol del 36,  i en acabar aquestos esdeveniments, en 1942, després de tres anys de pressó fou afusellat pel règim franquista deixant al nostre protagonista orfe als setze anys. Pasaren els difícils anys de postguerra entre el camp i el forn familiar i es casà amb Paquita Alhambra amb qui va tindre quatre fills: Josep Maria, Francesc, Paquita i el meu amic Vicent. Acostant-se el final de la dictadura reprengué la seua activitat política. Dic reprengué perque des dels tretze anys ja va militar en els pioners defensors de la República i en les Joventuts Socialistes Unificades. Durant els difícils anys de la transició assistí en primera persona a la unificació del Partit Socialista Popular i el Partit Socialista Històric i per fi s’erigí en cap de llista del PSOE del col·lectiu de Museros a les primeres eleccions locals de la nova democràcia. El mateix 1979 fou erigit alcalde de Museros, com son pare, per una aclaparadora majoria, i amb el seu equip governà (sempre amb majoria absoluta) el poble durant tres legislatures fins que es retirà de la política activa en 1991 deixant un legat importantíssim de democràcia, de convivència i de progrés que restarà marcat per sempre a la memòria dels muserencs. Tampoc puc deixar de esmentar, en el terreny personal, el gran sotrac que suposà per Josep Maria Simón i per tota la família la pèrdua de Paco, el seu segon fill, que faltà l’any 1985 en un accident mentre practicava el seu esport, l’alpinisme.

La tardor de la seua vida fou tranquil·la. Feia goig vore’l envoltat de l’amor dels seus i  passejant de casa als seus campets. Sempre disposat a encetar una bona conversa sobre la situació política de poble, del País Valencià o de Espanya. És per tot el que vos he contat que ara fa uns instants, quan les notes de la Internacional han eixit de l’emocionada dolçaina de Vicent a escasos segons de que el cos de son pare habitara en la seua morada definitiva, alguns punys dels aplegats al cementeri de Museros s’han alçat en l’aire i moltes galtes han notat  l’humitat de les llàgrimes que rodàven cap a la terra que acullirà per sempre el seu record. Una gran persona, un fill del poble, un lluitador, un amic ens ha deixat, i amb ell un troç ben important de la història viva del nostre poble ha apagat la seua veu.

Gràcies per tot José Maria.

Associació de veïns i veïnes de Museros

November 29th, 2009 • divulgació Edit

Açò és una còpia del correu que he enviat als meus amics i que faig extensiu a qualsevol veí i veïna de Museros que li interesse:

 

 

 

Hola amics i amigues:

Per si no ha arribat a les vostres orelles us informe que s’ha format una associació molt interessant al poble, es tracta de l’ASSOCIACIÓ DE VEÏNES I VEÏNS DE MUSEROS. Diverses persones ho encetàrem durant l’estiu i per fi està legalitzada. El dia 12 de desembre (dissabte) a les 7 de la vesprada es farà l’acte de pressentació a la Casa de Cultura i es repartirà el nº 0 de la revista “El Flabiol”. Pensem que una associació d’aquest tipus és una plataforma inmillorable per fer arribar queixes i per prendre iniciatives socials, culturals o de qualsevol tipus i en definitiva de participar activament a la vida del poble en qualitat de ciutadans compromesos amb el millorament del nostre poble en tots els aspectes i el que és més important, units.

Llegir més »

 

 

el Síndic de Greuges

November 19th, 2009 • proteste! Edit

Ja sabeu, sobretot si haveu llegit aquest blog alguna vegada, que un dels temes als que he fet referència sovint és el lamentable estat del poble pel que fa a seguretat vial, accessibilitat i transit normal dels vianants. Doncs bé, ara vull manifestar el cas que m’ha succedit recentment arran d’una queixa que vaig interposar pel mateix motiu al Síndic de Greuges de la Generalitat Valenciana en contra de l’Ajuntament de Museros. Certament el fet en si de fer la queixa i enviar-la fou fàcil i recomanable: entres a internet a la pàgina de l’esmentat Síndic de Greuges, escrius les teues dades i la queixa en qüestió i ja està: “enviar” i punt. Potser si la havera d’haver duta en persona a València i fer paperassa no l’hauria posada… o sí, no ho se. El cert és que no tenia jo massa esperances en el tema, però com les anteriors iniciatives (reunions de veïns amb l’alcalde, preguntes al plenari etc.) no havien tingut cap efecte -però cap ni miqueta!-, vaig pensar que no perdia res d’iniciar aquest afer espentat pel convenciment de que tenia (i encara en tinc) raó. Al cap i a la fi es podria pensar que a aquella institució l’ajuntament li faria més cas que a mi,  el veí protestó de torn que el toregen com volen i no aconsegueix que les coses que demana transcendisquen de cap de les maneres. De fet pense que dur el capot al muscle i torejar queixes, preguntes del Ple  municipal i veïns s’ha convertit en una de les principals tasques de l’ajuntament i han agafat una pràctica sublime. Per a excusar-se i donar llargues ja sabeu que valen un Potosí.  Seguisc amb el tema. Un dia, al cap de mesos, m’arribà un carteta del Síndic de Greuges diguent-me que la queixa s’havia admés a tràmit. Mira tu que bé!. Deia també que es posarien en contacte amb l’ajuntament, li demanarien un informe sobre el tema en qüestió i tal i tal. Magnífic, pensí jo. A vore ara com toregen este bou; a vore si li fan “pase de pecho” o “chicuelina”!. Llegir més »

 

 Antonio Bolea Llopis

July 2nd, 2009 • Uncategorized, opinió / Edit

Fa pocs dies va faltar (massa prompte, collons, massa prompte) Toni Bolea. Un gran home, un home bo i un home del poble. Muserenc al cent per cent, d’aquells que donen sabor al col·lectiu i que inconscientment penses que no van a morir-se. Per més que sempre es queixara de la cama jo el volia vore ben vellet queixant-se encara de la cama i contant anècdotes als seus coneguts que erem tots.  I és que  es feia voler per on anava. Agradable en el tracte, sempre disposat a la broma i al “chiste” però seriós i formal quan feia falta. Quan es posava ferm tampoc el xafava ningú i en tenia per tots. Tenia paraules com un advocat i les tenia totes a punt. Amb una contestació deixava  a qualsevol a l’altura del betum. Perque era un home honest i clar, sense pèls a la llengua i amb la veritat per davant ja fora davant les autoritats o davant del Papa. Respectat i respectable en grau màxim.

Pel que fa al meu tracte amb ell no puc menys que recordar la seua gran passió que fou la música. Sense haver tingut una formació acadèmica dugué endavant una tasca formidable. A la meua  generació de músics de la banda, molts dels quals hem acabat guanyant-nos la vida amb aquesta activitat, ens ensenyà ell el nom de les notes musicals i a fer el compàs de ben menuts. Fou intérpret de saxofó tenor, mestre d’educands i fins i tot president de la Unió Musical de Museros, a la qual li dedicà temps, esforç i entusiasme altruïste com pocs. Sempre amb bones idees: nous locals, millora de la financiació, compra de instruments, millora de la qualitat musical enpenyant-se en que els nous educands anarem al Conservatori etc.

Al mateix temps, inquiet com era, duia endavant altra activitat musical no menys profitosa. Fou el director del Cor Parroquial de Museros durant més de trenta anys, que es diu prompte. Durant aquesta llarga trajectòria el Cor assolí grans fites musicals (tots recordem quan estrenàrem Carmina Burana junt a la la banda o quan cantaren el Requiem de Mozart). Centenars de joves del poble han tingut el plaer de gaudir de la seua amistat i de deixar-se encomanar del seu càlid entusiasme musical. Museros tingué allò que cap altre poble tenia i la parròquia de Museros fou l’enveja de la comarca gràcies a ell, perque cap no tenia un cor que cantara les misses amb tanta professionalitat, profunditat de repertori i saber fer. Ni se sap la quantitat d’hores que emprà en assajos, còpia i arxiu de repertori, organització de viatges etc. etc. I tot per amor a l’art, a Museros i a la seua gent. Qualsevol persona, de qualsevol edat, color i pensament que s’ha acostat a ell i ha volgut fer amb ell un trocet del camí ho ha pogut fer perque Toni era Toni i en tenia per tots.

Ben segur que no he esgotat ni de bon troç tot el que era i significava. Ni vull ni puc.  Altres podreu dir i contar sobre ell en altres àmbits i periodes on jo no vaig tindre tant de contacte amb ell. Estic segur que seran tot coses bones. Pel que fa a mi només sentia la necessitat d’escriure aquest humil i incomplet epitafi. Crec que el mereix. Només em resta dir que estic molt content i pagat d’haver-lo conegut i de considerar-me el seu amic.

Gràcies. Moltes  gràcies per tot Toni.

ptdta: L’ AMPA del Col·legi Públic Blasco Ibáñez també li ha escrit unes lletres

Adéu casa!. Hola casa!

May 28th, 2009 • opinió Edit

De Mapa vadebò!

Per on comence?. Vaig a ficar-me en un tema delicat. Però amb tot el respecte i avisant vaig a llançar la pilota al dau. Ahi va: L’altre dia varem vore com tiràven les dos casetes de al costat de casa Bernals i hui hem vist que ja van a tirar la casa del cantó de la placeta, on estava el bar Centro i abans Ramon el Sabater.  La primera cosa que m’agradaria saber és si van a construïr alguna cosa que ocupe el seu lloc o si van a deixar un solar vuit durant un parell d’anys. Perque açó darrer prolifera. A hores d’ara el poble s’està quedant mellat de tantes cases velles que estan tirant.

De Mapa vadebò!

  Perque ho faran?, per no pagar la contribució d’una casa vella?. No ho se. I ara, per més inri li ha tocat a uns llocs ben estratègics del poble pel que fa a la seua imatge. En front de l’Ajuntament i al costat de una casa que és BIC (bé d’interés local), amb la protecció que això duu aparellat segons el nou POU (pla d’ordenació urbana). Llance la meua primera opinió: L’ajuntament hauria de autoritzar la demolició d’una casa al centre històric només quan la construcció d’una nova al mateix lloc fos inminent. No crec que importunara molt els propietaris i la imatge del poble guanyaria molt. Però que no pare el joc. Seguim amb altra qüestió: el dia que algú faça una restauració en tota regla (al menys de la frontera) d’una casa vella d’aquest poble, li jocaré la mà i em llevaré la gorra!. I és que ja se’n veuen ben poques. Cases bones a dues mans jo només en recorde una, dos… i poquetes més. Llegir més »

Museros en la “champions” del deute municipal

April 6th, 2009 • opinió Edit

El “Ministerio de Hacienda” ha fet públics darrerament la llista del deute bancari de tots els municipis espanyols  (no inclou el deute als acreedors, o siga, a empreses que han treballat per aquestos ajuntaments i no han cobrat). Això m’ha donat la oportunitat de consultar per internet com va el meu poble de endeutat. Jo ja sabia que el deute del nostre ajuntament era gran, de fet vaig escriure un article fa uns mesos sobre el tema,  l’anomení “Manifiestamente mejorable”, però la informació que posa el ministeri al nostre abast ens permet fer comparatives amb els pobles del voltant i fer-nos una idea de l’afer amb una perspectiva més ampla. En fi, descarregue el fitxer, faig unes senzilles operacions aritmètiques i me ix: Llegir més »

Una foto especial

February 6th, 2009 • divulgació / Edit

De wordpress

Aquesta foto que tinc el plaer de publicar no  és probablement la foto més antiga de Museros, però sí que és molt especial. Es tracta probablement de la foto aèria més antiga de la nostra població. La va trobar el meu cosí Manolo “el Campano” a la Biblioteca de València (un salut des d’ací), i tingué l’amabilitat de pasar-me-la. Ni que dir te que per mi fou com si em donara or. Es feu pel 1944, en postguerra i dins encara de la II Guerra Mundial. Tinc els meus dubtes sobre qui feu aquesta pasada aèria: L’exèrcit de Franco?, potser els americans?… o els mateixos alemanys?. En qualsevol cas la foto mereix un estudi detingut de tots els amants del nostre poble. Podreu vore, per exemple, una vista zenital del castell a pocs anys de ser enderrocat. Podreu passejar la mirada per troços d’horta que ara estan ocupats per carrers o recorrer velles sendes. Tota una delícia. Que la disfruteu!.

  A500013(3).jpg (38.4 MB, 0 hits)

Si algú te problemes en descarregar-la deixeu un comentari i ens posem en contacte. 

fes un comentari