Portada

 

  

 

Annècdotes muserenques. 3. Del cel caigué un avió!

August 22nd, 2011 • divulgació 

Aquesta annècdota encara perdura a la memòria del vells i velles del poble. Imagineu-vos la notícia correguent com la pólvora pels camps i els carrers: “Ha caigut unaeroplano per la Sénia!!, anem tots a vore l’aeroplano!”. De seguida una tirera de gent pujant pel camí de Bétera i per la Senda Llarga fins arribar a les vinyes de prop de la Lloma del Poble. Conforme arribàven, sense dubte, es quedariren intrigats i sorpresos per l’espectacle. Un avió, bé,  un avionet monoplà d’hèlix, de fusta i xapa, i pintat amb lletres extranyes i en extranger els esperava pels voltants del mas de Pocopan. Segur que semblaria enorme a l’època. I a més a més, dins, uns personatges extranyament vestits i parlant mooolt enredrat. Vaja, que no se’ls entenia res del que cridaven emocionats. No hem de minimitzar la qüestió. Per l’any 29 del segle pasat cap muserenc havia vist un avió, de fet l’aviació etava encara en calcetes al món i els aviadors eren poc menys que herois que es jugàven la vida pujant a aquestes extranyes i sorolloses màquines. Fem una ullada a la notícia tal i com la narra la premsa de l’època:

Llegir més »

 

Annècdotes muserenques. 2. Per un grapat de tabaco

August 21st, 2011 • divulgació 

Al final sí que va a resultar que som punyeteros de veritat. Mireu quina notícia llisc a un diari de 1920:

El Sol  1-2-20
De otras provincias
La falta de tabaco

VALENCIA  (11 n,).—En el pueblo de Museros, con motivo de la carencia de tabaco, se formó una gran cola frente al estanco, encargándose de guardar el orden los concejales don José Gimeno Mir y D. José Alcover, quienes fueron agredidos, resultando el primero con una herida penetrante en la cabeza. El agresor, Jenaro Valero, fué detenido.

El tal José Gimeno Mir era el meu besavi, pare de la iaia Victòria, quina gràcia, no?. Es veu que el tabac només es venia a l’estanc. De segur que maquinetes no hi havia!. M’imagine la cua al Carrer Major amb un fret que pelaria i com la gent, els homes, és clar, comencen a impacientar-se mentres l’estanquer els diu que no te més existències. Potser hi havia altres circunstàcies que desconeguem i que conduiren a la trifulca final. El que sí que sabem és que el principi desl anys vint foren convulsos: vagues, atemptats anarquistes amb bombes, la guàrdia civil que no es tallava de disparar a manifestacions, el pistolerisme patronal etc. S’havia acabat la I Guerra Mundial el 18, i eixe mateix any triomfava la revolució obrera soviètica, mentres, pel mateix temps una epidèmia de grip llevava  la vida a 40 xics i xiques joves del poble. La exportació de la ceba que havia pagat les Escoles Velles durant la guerra començava a declinar. Podem pensar que la duresa d’un hivern sense massa faena ni perspectives, amb el fantasma de la fam rondant a moltes famílies muserenques ajudaria a que a la mínima ocasió s’exaltaren els ànims. És una llàstima que ja queden ben pocs vellets i velletes que puguen aportar alguna informació sobre aquest curiós passatge.

Annècdotes muserenques. 1. La partida acaba a bofetades

August 21st, 2011 • divulgació Edit

Jugar a baralla amb diners no sempre ha estat permitit. Sense anar més lluny a l’època de Franco no ho estava. Amb tot m’atrevisc a dir que, prohibit o no, es tracta d’una activitat que sempre s’ha fet i sempre es farà. Per l’any 1900 no sols estava prohibit sino que fins i tot sembla ser que la Guàrdia Civil podia irrompre en una timba i arrestar els jugadors. A Museros pasà, com voreu després. El que no sabien els guàrdies és que no era tan fàcil endur-se arrestat a cap muserenc si el veïnat no estava d’acord…

Llegir més »

 

Misteri a la partida de La Marta

July 28th, 2011 • divulgació 

Excavacions nocturnes, tressors… sembla una novela de misteri però no, açò és una notícia breu real  de 1888. No em direu que no dispara la imaginació. De moment ja tinc un amic amb una hipòtesi ben sucosa. Ara bé, el misteri continua, perque la tesi oficial dels espies francesos jo no la veig clara. Llegiu i parlem. A vore si algú/na posa llum a la qüestió!

Llegir més »

El còlera de 1885

July 13th, 2011 • divulgació Edit

El còlera és una malaltia infecciosa produída per un bacteri que es transmet per l’aigua i pels aliments contaminats. Una vegada infectada la persona la incuba ràpidament i comencen a manifestar-se els símptomes: vòmits, diarrees fortíssimes, dolors de panxa, palidesa i apatia, que condueixen en pocs dies a la mort per deshidratació si no es tracta. Prové de la Índia, on és endèmica. Durant el segle XIX hi va haver diverses epidèmies de còlera per tot el món el les quals varen morir milions de persones. La primera que arribà a la península Ibèrica fou en 1833 i la més mortífera ho feu en 1885. D’aquesta darrera epidèmia tenim prou informació en premsa del seu efecte al nostre poble on,  ja vos avise, fou devastadora.

Llegir més »

 

 

1876, Museros o l’oest americà?

July 11th, 2011 • divulgació 

De totes les històries muserenques que he trobat darrerament potser aquesta és la que més m’ha sorprés i amb la que m’he rist més agust. Com les gastàven els muserencs d’aquella època!. Pareu atenció que no te desperdici. Llegir més »

1871 Agustí Salvà, alcalde de Museros, mor assassinat.

July 5th, 2011 • divulgació Edit

1868 havia deparat canvis profunds. La Gloriosa no havia sigut una revolució qualsevol, s’havia foragitat la corrupta monarquia borbònica encarnada en Isabel II. Quedaven sis anys amb una nova constitució amb sufragi universal masculí, un rei italià importat, sublevacions carlines, lluites per la independència a Amèrica, efervescència obrera organitzada en la I Internacional, cantonalisme i per suposat dos anys de república federal, la I República Espanyola. Just al bell mig d’aquesta època efervescent, època de llibertat de premsa, de pensament, de religió, amb la constitució de 1869 en funcionament i només a poques setmanes de l’assassinat del general Prim i de la proclamació del rei Amadeu de Saboia, em trobe a la premsa nacional aquesta entrada:

“El alcalde de Museros, provincia de Valencia, ha sido asesinado. Se encontró su cadáver acribillado á puñaladas y á hachazos en el camino de dicho pueblo, hasta el punto de no poder ser reconocido sino por unos papeles que llevaba. (LA ESPERANZA, periódico monárquico, 24-1-1871) 

Llegir més »

 

NOVES FOTOS ANTIGUES

fotos Medina

fotos de Francisco Civera (Paco Figuera)

 

 

 

 

Tirant d’hemeroteca

January 1st, 2011 • divulgació 

La gran revolució actual és sense dubte l’internet, una eina que posa a l’abast de tots tota  la informació, tanta i tanta que de vegades no podem abastar-la. La darrera agradable sorpresa d’aquest mitjà, per mi, ha sigut la fenomenal idea duta a terme per la Biblioteca Nacional. Ni més ni menys que la digitalització de tota la hemeroteca resident. Açò suposa que pots buscar una paraula clau i trobar a l’instant, dia per dia i plana per plana, on ha aparegut aquella paraula en tots els periòdics espanyols des del segle XIX fins l’actualitat, i per suposat llegir els articles i fins i tot descarregar-te’ls en format pdf. No cal dir que a mi, acostumat a googlejar el nom de Museros per la xarxa, em va faltar temps per posar el nom del nostre poble al camp corresponent i prémer el botó amb fruició. Llegir més »

1863. Tragèdia a Museros

July 13th, 2010 • divulgació Edit

Dia de Sant Roc de 1863. Estem en plenes festes patronals de fa 147 anys. Mil muserencs i muserenques han deixat els estris de llaurador, s’han mudat de bon matí i han pasat un dia de balls, missa a l’ermita de Sant Roc amb sermó, traques i dinar en família. Ara, cap a les vuit i mitja, responent als tocs del campanar, se’n van a la processó de Sant Roc. Fa goig vore els carrers arruixats i els millors cobertors penjant dels balcons d’aquelles cases enblanquinades per l’ocassió. El poble fa una olor especial. Les persones es saluden somrients i els xiquets, amb llepolies a les mans que els han fet les mares, corren per les cases del veïnat obertes de bat a bat, netes i arreglades. La jovenalla ja pensa en la festa de la nit. En acabar de sopar hi haurà cordà. Bona ocassió per tirar un grapat de coets i empinar-se bones botes de vi. I en acabant revetlla. Es segur que alguns guitarristes locals i els afeccionat al cant i a la juerga  monten la ronda fins a les tantes.  La gentada es va congregant a l’antiga plaça de l’Esglèsia* i la dolçaina i el tabalet ja es preparen per fer la tocata d’Eixida de Missa. Les portes de l’església s’obrin i una anda xicoteta i sense llums aguaita a la plaça on no hi cap ni una agulla. La gentada, ja amb els ciris encessos, esclata en vítols al patró, sona la dolçaina i el polvoriste, des del corralàs del castell, llança coets a manera de salves. De sobte sona una gran explossió  seguida d’una fumaguera i un soroll  impressionants. Crits i més crits, espentes i redolons, la gent remolinat-se i xafant-se uns al altres sense poder fugir enlloc. L’anda recula per l’enbranzida de la gent que entra a bacs a l’església. Llegir més »

 

 

 

Més sobre la tragèdia de 1863

January 2nd, 2011 • divulgació Edit

El fatal esdeveniment de l’explossió de l’edifici de l’ajuntament de Museros el 1863 tingué un eco considerable a la premsa nacional. Us oferisc el fruit de la meua recerca de forma detallada.

 

•  A “La Iberia (diario liberal)“ del dimarts 18 d’agost de 1863 es pot llegir a la secció “Provincias” la segúent entrada sense capçalera i seguida i precedida d’altres notícies breus de diferents pobles de Espanya: Llegir més »

L’església de Museros

July 3rd, 2010 • opinió Edit

De wordpress

Des de la meua situació de separació voluntària i total de qualsevol cosa que tinga a veure amb la l’Església (en majúscules) i encara més dels que la manegen  (per entendre’ns, del clero) hi ha coses que no comprenc. Bé, no comprenc quasi res.  Ara bé, com resulta que visc a pocs metres de l’església (l’edifici) i encara vivim a un poble xicotet on la informació és transmet fluidament entre el veïnat si saps parar l’orella, vull incidir sobre un tema relacionat amb la moguda parroquial local. Els fets són els següents: Per una banda tenim que el rector (supose que amb la col·laboració dels parroquians) han encetat una campanya anomenada “El carro del kilo” que consisteix en que els assistents a les celebracions, quan entren al temple, se’ls anima a que dipositen un kilo de menjar (del que no es fa malbé: arroç, sal, sucre etc.) a un carro de supermercat que hi ha a l’entradeta. Res a objectar. O sí. El tema dels “cepillos” no deu anar massa bé… Llegir més »

 

 

Josep Maria Simón Gimeno

March 3rd, 2010 • divulgació, memòria històrica 

Acabe de baixar del cementeri de acomiadar al tio José Maria i em dispose, en calent i amb l’emoció encara agafada al cor, a mullar la ploma al tinter per fer-li un humil i sentit epitafi. No se si em pertoca, però si no és aixina els més aplegats ja em sabran disculpar la intromissió. En primer lloc és, -encara no m’acostumat…- era pare del meu volgut amic Vicent. Amic meu des de la més tendra infantesa. I era també amic dels meus pares, i ell i els seus pares també ho foren dels meus iaios fins on arriba la memòria familiar. Units com estàvem en la xarxa de relacions personals de tot tipus que és el Museros  tradicional, també el considere amic personal meu, doncs era una persona sumament accessible i gran conversador, sobre tot si el tema era la seua gran passió, la política. Ell sabia del meu interés en aquest tema i en la història local i mai no m’estalvià una estoneta a sa casa o al carrer per il·lustrar-me en tot allò que li vaig preguntar. Per ell i per ma mare, gran experta en genealogia local,  entre altres, se algunes coses que vos vaig a contar de la dimensió pública de ell i dels seus ascendents.

Josep Maria Simón Gimeno era net del il·lustre metge en Josep Simón, que durant la primera meitat del segle XX exercí al poble i que fou una persona molt i molt estimada. El pare de Josep Maria, Josep Maria Simón Forner, fill del metge i republicà com son pare, fou alcalde de Museros arran de les eleccions de febrer de 1936 representant el partit Izquierda Republicana d’Azaña. Aquest home patí la revolució i la guerra que s’iniciaren pel juliol del 36,  i en acabar aquestos esdeveniments, en 1942, després de tres anys de pressó fou afusellat pel règim franquista deixant al nostre protagonista orfe als setze anys. Pasaren els difícils anys de postguerra entre el camp i el forn familiar i es casà amb Paquita Alhambra amb qui va tindre quatre fills: Josep Maria, Francesc, Paquita i el meu amic Vicent. Acostant-se el final de la dictadura reprengué la seua activitat política. Dic reprengué perque des dels tretze anys ja va militar en els pioners defensors de la República i en les Joventuts Socialistes Unificades. Durant els difícils anys de la transició assistí en primera persona a la unificació del Partit Socialista Popular i el Partit Socialista Històric i per fi s’erigí en cap de llista del PSOE del col·lectiu de Museros a les primeres eleccions locals de la nova democràcia. El mateix 1979 fou erigit alcalde de Museros, com son pare, per una aclaparadora majoria, i amb el seu equip governà (sempre amb majoria absoluta) el poble durant tres legislatures fins que es retirà de la política activa en 1991 deixant un legat importantíssim de democràcia, de convivència i de progrés que restarà marcat per sempre a la memòria dels muserencs. Tampoc puc deixar de esmentar, en el terreny personal, el gran sotrac que suposà per Josep Maria Simón i per tota la família la pèrdua de Paco, el seu segon fill, que faltà l’any 1985 en un accident mentre practicava el seu esport, l’alpinisme.

La tardor de la seua vida fou tranquil·la. Feia goig vore’l envoltat de l’amor dels seus i  passejant de casa als seus campets. Sempre disposat a encetar una bona conversa sobre la situació política de poble, del País Valencià o de Espanya. És per tot el que vos he contat que ara fa uns instants, quan les notes de la Internacional han eixit de l’emocionada dolçaina de Vicent a escasos segons de que el cos de son pare habitara en la seua morada definitiva, alguns punys dels aplegats al cementeri de Museros s’han alçat en l’aire i moltes galtes han notat  l’humitat de les llàgrimes que rodàven cap a la terra que acullirà per sempre el seu record. Una gran persona, un fill del poble, un lluitador, un amic ens ha deixat, i amb ell un troç ben important de la història viva del nostre poble ha apagat la seua veu.

Gràcies per tot José Maria.