Josep Maria Simón Gimeno

March 3rd, 2010 • divulgació, memòria històrica

Acabe de baixar del cementeri de acomiadar al tio José Maria i em dispose, en calent i amb l’emoció encara agafada al cor, a mullar la ploma al tinter per fer-li un humil i sentit epitafi. No se si em pertoca, però si no és aixina els més aplegats ja em sabran disculpar la intromissió. En primer lloc és, -encara no m’acostumat…- era pare del meu volgut amic Vicent. Amic meu des de la més tendra infantesa. I era també amic dels meus pares, i ell i els seus pares també ho foren dels meus iaios fins on arriba la memòria familiar. Units com estàvem en la xarxa que de relacions personals de tot tipus que és el Museros  tradicional, també el considere amic personal meu, doncs era una persona sumament accessible i gran conversador, sobre tot si el tema era la seua gran passió, la política. Ell sabia del meu interés en aquest tema i en la història local i mai no m’estalvià una estoneta a sa casa o al carrer per il·lustrar-me en tot allò que li vaig preguntar. Per ell i per ma mare, gran experta en genealogia local,  entre altres, se algunes coses que vos vaig a contar de la dimensió pública de ell i dels seus ascendents.

Josep Maria Simón Gimeno era net del il·lustre metge en Josep Simón, que durant la primera meitat del segle XX exercí al poble i que fou una persona molt i molt estimada. El pare de Josep Maria, Josep Maria Simón Forner, fill del metge i republicà com son pare, fou alcalde de Museros arran de les eleccions de febrer de 1936 representant el partit Izquierda Republicana d’Azaña. Aquest home patí la revolució i la guerra que s’iniciaren pel juliol del 36,  i en acabar aquestos esdeveniments, en 1942, després de tres anys de pressó fou afusellat pel règim franquista deixant al nostre protagonista orfe als setze anys. Pasaren els difícils anys de postguerra entre el camp i el forn familiar i es casà amb Paquita Alhambra amb qui va tindre quatre fills: Josep Maria, Francesc, Paquita i el meu amic Vicent. Acostant-se el final de la dictadura reprengué la seua activitat política. Dic reprengué perque des dels tretze anys ja va militar en els pioners defensors de la República i en les Joventuts Socialistes Unificades. Durant els difícils anys de la transició assistí en primera persona a la unificació del Partit Socialista Popular i el Partit Socialista Històric i per fi s’erigí en cap de llista del PSOE del col·lectiu de Museros a les primeres eleccions locals de la nova democràcia. El mateix 1979 fou erigit alcalde de Museros, com son pare, per una aclaparadora majoria, i amb el seu equip governà (sempre amb majoria absoluta) el poble durant tres legislatures fins que es retirà de la política activa en 1991 deixant un legat importantíssim de democràcia, de convivència i de progrés que restarà marcat per sempre a la memòria dels muserencs. Tampoc puc deixar de esmentar, en el terreny personal, el gran sotrac que suposà per Josep Maria Simón i per tota la família la pèrdua de Paco, el seu segon fill, que faltà l’any 1985 en un accident mentre practicava el seu esport, l’alpinisme.

La tardor de la seua vida fou tranquil·la. Feia goig vore’l envoltat de l’amor dels seus i  passejant de casa als seus campets. Sempre disposat a encetar una bona conversa sobre la situació política de poble, del País Valencià o de Espanya. És per tot el que vos he contat que ara fa uns instants, quan les notes de la Internacional han eixit de l’emocionada dolçaina de Vicent a escasos segons de que el cos de son pare habitara en la seua morada definitiva, alguns punys dels aplegats al cementeri de Museros s’han alçat en l’aire i moltes galtes han notat  l’humitat de les llàgrimes que rodàven cap a la terra que acullirà per sempre el seu record. Una gran persona, un fill del poble, un lluitador, un amic ens ha deixat, i amb ell un troç ben important de la història viva del nostre poble ha apagat la seua veu.

Gràcies per tot José Maria.

Trackback URI.