1863. Tragèdia a Museros

July 13th, 2010 • divulgació

Dia de Sant Roc de 1863. Estem en plenes festes patronals de fa 147 anys. Mil muserencs i muserenques han deixat els estris de llaurador, s’han mudat de bon matí i han pasat un dia de balls, missa a l’ermita de Sant Roc amb sermó, traques i dinar en família. Ara, cap a les vuit i mitja, responent als tocs del campanar, se’n van a la processó de Sant Roc. Fa goig vore els carrers arruixats i els millors cobertors penjant dels balcons d’aquelles cases enblanquinades per l’ocassió. El poble fa una olor especial. Les persones es saluden somrients i els xiquets, amb llepolies a les mans que els han fet les mares, corren per les cases del veïnat obertes de bat a bat, netes i arreglades. La jovenalla ja pensa en la festa de la nit. En acabar de sopar hi haurà cordà. Bona ocassió per tirar un grapat de coets i empinar-se bones botes de vi. I en acabant revetlla. Es segur que alguns guitarristes locals i els afeccionat al cant i a la juerga  monten la ronda fins a les tantes.  La gentada es va congregant a l’antiga plaça de l’Esglèsia* i la dolçaina i el tabalet ja es preparen per fer la tocata d’Eixida de Missa. Les portes de l’església s’obrin i una anda xicoteta i sense llums aguaita a la plaça on no hi cap ni una agulla. La gentada, ja amb els ciris encessos, esclata en vítols al patró, sona la dolçaina i el polvoriste, des del corralàs del castell, llança coets a manera de salves. De sobte sona una gran explossió  seguida d’una fumaguera i un soroll  impressionants. Crits i més crits, espentes i redolons, la gent remolinat-se i xafant-se uns al altres sense poder fugir enlloc. L’anda recula per l’enbranzida de la gent que entra a bacs a l’església. En pocs moments el pànic inicial esdevé estupefacció i consternació. L’edifici de l’ajuntament s’ha assolat de dalt a baix en un obrir i tancar d’ulls. Al seu lloc només s’hi veu un montó d’enderrocs. Plors i nerviossisme per tot arreu. -No trobe el meu fill!!-, -El meu home estava pel carreró!!… Uns volen arrimar-se i altres volen fugir Els crits i els laments no paren, algunes persones han caigut i hi ha peladures, braços trencats i corregudes duent gent ferida. Per sort dins de l’ajuntament no hi havia ningú però els que estaven a la vora del’edifici, arrecerats a la porta i fins i tot pujats a les finestres s’han endut la pitjor part. Una colla d’homes, de manera immediata, s’han posat a la feina i han aconseguit traure de entre la pols i les pedres a diversos ferits, però per desgràcia ja es poden vore les tràgiques consequències. A la vista de tots hi ha un xic jove inmòbil i mig sepultat. És el primer mort. Prompte els pares i germans es volquen sobre el cadàver entre alarits de dolor. Durant les hores següents diverses escenes paregudes colpiran el poble. Quatre persones mortes serà el balanç.

L’alcalde, Bernat Civera, ha enviat  gent a Massamagrel i el metge treballa a estall mentre acudeixen reforços de poble veí. La autoritat ja ha aconseguit vuidat la plaça, però mentres es fa de nit continuen les voluntarioses llavors de salvament entre els plors dels familiars i els farolets que intenten il·luminar un lloc que ha esdevingut un infern. Pocs pegaren ull aquella nit. Diverses famílies es disposaven a preparar els velatoris i el rector i l’escolà anàven amunt i avall pernoliant i entrant a diverses cases.L’endemà els homes no anaren al camp.

En trencar la llum del dia la gent estava ja al carrer. Ara tots anàven de dol. Pels cantons, ja de bon matí les notícies anàven de boca en boca. Tots volien saber que havia passat i uns s’explicàven als altres que la pólvora del material pirotècnic que estava magatzemada a l’ajuntament per la coetada (o per un castell de focs) havia provocat l’explossió i l’assolament. El més segur era que un coet entrara per una  finestra oberta i fera la malifeta. Cap a la vesprada, després de que quatre soterrars  enfilaren cap a l’ermita entre laments i llàgrimes, es presentaren homes del jutjat de Massamagrell i es reuniren al castell per aclarir els fets i aixecar acta.  Després de escoltar diverses declaracions i ja en la matinada del dia 18, l’alcalde i els polvoristes quedaren emplaçats a judici.

No sabem la identitat de les víctimes ni com quedaren els polvoristes. Al lloc del vell ajuntament en varen edificar un altre que durà al voltant d’un segle fins que als anys 50 del s. XX tiràren el castell, l’ajuntament i després adreçaren el cantonet del carrer Major fent desaparéixer la plaça. Tot aquest dramàtic episodi de la vida muserenca desaparegué de la memòria col·lectiva i cap vell ni vella mai n’ha fet referència. Per sort la resolució de l’intent de judici a l’alcalde Bernat Civera aparegué a la Gaceta de Madrid (antic BOE) el dia 26 de Març de 1864. I també per sort aquesta publicació ha sigut recentment digitalitzada i pujada a internet. És d’ací d’on l’he treta jo. Els ecos d’una tragèdia centenària al meu poble  han arribat a la meua pantalla 147 anys després. Ací teniu el document per si us pica la curiositat.

  Museros 1863, explossió Ajuntament.tiff (358.9 KB, 25 hits)

 ________________________________________________

De wordpress

*Com es veu a la imatge el carrer Major començava  a l’altura de l’actual núm. 12 ja que en aquell punt hi havia un estretament que el separava de la plaça de l’Església. Aquesta plaça  era el centre neuràlgic del poble, allà estava, per suposat, l’església i enfront, on ara hi és la casa del rector, hi era l’ajuntament. Aquest era més ample i reduïa l’actual carrer Costura a un simple carreró. Al lloc de l’actual ajuntament teniem el castell i al voltant les cases de la Placeta. Museros fa un segle i mig era això i molt poquet més. Probablement el carrer Major arribava amb prou feines als quatre cantons i més enllà seguia un simple camí que duia a l’Ermita amb alguna casa solta o alguna barraca, i destacant, solitària, la Casa Gran, construcció senyorial d’estiueig. És dubtós que ja s’havera obert el carrer de Sant Roc i si ja existia estaria molt incomplet, essent a prop del carrer del Molí les poques cases que hi haurien. Aquest carrer, també incomplet, aniria poc més enllà del mateix cantó del carrer de sant Roc on es tornaria en el camí que, pasant per Les Barraques, conduia al Molí del Roll de Museros. Ja existia la Plaça del Poeta Llorente, anomenada plaça de l’Om i, per suposat, el carreró de Sequiol que ens torna a introduïr al rovell de l’ou que és la plaça de l’Església. Gaceta de Madrid 26-3-1864 .

You can skip to the end and leave a response. Pinging is currently not allowed.